Les neveres
Avui la nevera ens sembla un aparell imprescindible,
però moltíssimes
generacions han viscut sense. Antigament, es recollia neu o glaç a l'hivern,
i es guardava durant l'estiu en contenidors de terrissa o en "pous de glaç",
unes cavitats que s'excavaven en indrets obacs i boscosos. Les parets es recobrien
amb roca seca i es tancaven amb una cúpula. Les nits d'estiu, el glaç es
portava en carro a les poblacions, on l'"home del gel" era esperat amb ànsia.
Com passa amb molts altres invents, no hi ha una única persona a la qual
es pugui atribuir la invenció de la nevera. A finals del segle XIX i principis
del XX, es van desenvolupar a diversos països aparells que acabarien desembocant
en la nevera. Les primeres neveres per a ús domèstic es van comercialitzar
a finals dels anys 1920.
Com refreden, les neveres?
Quan un líquid s'evapora, absorbeix calor. Per això l'aigua
sobre la pell ens fa sensació de frescor, perquè en anar-se
evaporant "ens pren" calor. Les neveres es basen en aquest mateix
principi de la física, però en lloc d'aigua fan servir un refrigerant
que s'evapora a temperatura molt baixa.
A la nevera hi ha un circuit per on, quan el compressor (el motor) està engegat,
circula el refrigerant. Una part del circuit és a l'exterior,
i una part a les parets interiors. Mentre és al serpentí intern,
el refrigerant està en forma de gas. Quan surt de la caixa de
la nevera va cap al compressor, que l'escalfa. Llavors circula pel serpentí extern,
on es dissipa aquesta calor que ha agafat; l'esquena de les neveres és
negra per ajudar a aquesta dissipació. A mesura que es refreda,
el gas es liqua. L'últim tram del serpentí extern, abans
d'entrar a la nevera, és llarg i molt prim, de manera que quan
el refrigerant líquid entra a la nevera hi troba una pressió molt
més baixa. Això fa que s'expandeixi i s'evapori, tornant
a la forma de gas. Mentre es va evaporant va circulant per l'interior
de la nevera, absorbint-ne la calor. Després torna a sortir cap
al compressor, i així cíclicament.
El primer tram del circuit intern és al congelador, perquè en
entrar a la nevera és quan hi ha més líquid per
evaporar, i per tant és quan s'absorbeix més calor (i es
genera més fred). Al final del circuit intern ja quasi tot el
refrigerant està en forma de gas, i per tant no s'absorbeix calor.
A la nevera hi ha un ventilador que reparteix el fred per tota la caixa.
Dintre la nevera hi ha un termostat que indica quan s'engega i quan
es para el motor. Els anomenats combis solen tenir dos motors i dos circuits
independents, un per a la nevera i un per al congelador.
Per ajudar a mantenir la temperatura, la carcassa de la nevera es recobreix
amb algun aïllant, que sol ser una espuma inflada amb un gas.
Les neveres i el medi ambient
Durant molts anys, el refrigerant que s'usava en les
neveres ha estat perjudicant la
capa d'ozó, sense que en fóssim conscients. No
n'érem
conscients perquè ningú no es va preguntar "on anava a parar" una
vegada es deixava d'usar i s'alliberava a l'atmosfera. Afortunadament,
avui l'anàlisi del cicle de vida complet de qualsevol producte és
una pràctica cada cop més estesa.
El refrigerant
Quan es van començar a fabricar neveres, majoritàriament s'usava
com a gas refrigerant un butà o un propà, que són hidrocarburs
(derivats del petroli). Tenien l'inconvenient que són inflamables, i
per tant comportaven un risc per a la seguretat (se n'havia de posar més
d'un quilo a cada nevera). El 1931, el gegant de la indústria química
DuPont va sintetitzar i patentar els gasos clorofluorocarburs, més coneguts
per CFCs o freons. Tenien l'avantatge que no eren inflamables, i van passar
a ser el refrigerant més usat en les neveres i altres aparells (per exemple
d'aire condicionat). Més endavant es va descobrir que els CFCs són
uns dels principals causants del forat a la capa d'ozó, i se'n va prohibir
la fabricació i ús a partir del 1995, a nivell mundial.
En substitució dels CFCs es fan servir principalment dos
gasos:
- R134a. És un HFC (hidrofluorocarbur) que és poc
perjudicial per a la capa d'ozó. Però els HFCs han
estat classificats pel Protocol de Kyoto com uns dels compostos
que més contribueixen al canvi climàtic (entre 1.000
i 3.000 vegades més que el CO2). Una vegada s'acaba la vida útil
d'una nevera, l'R134a esdevé un residu contaminant que s'ha
de tractar de manera específica i delicada.
- R600a.
És un isobutà inflamable, però la tecnologia actual permet
fer-ne servir molt poc, de manera que tenir una nevera amb R600a a casa és
tan perillós com tenir-hi un parell d'encenedors. L'R600a es pot deixar
escapar a l'atmosfera sense que causi cap perjudici, i per tant abarateix el
cost del desballestament de les neveres.
A la botiga, no és fàcil saber quin refrigerant duu
una nevera. A l'etiqueta que hi ha enganxada a la porta no ho diu,
i els botiguers no ho solen saber. Per esbrinar-ho, hem d'obrir la
porta, buscar un adhesiu enganxat a la paret (de color platejat,
i de vegades darrera els calaixos inferiors) i buscar-hi el nom d'un
dels dos gasos (sol estar força amagat entre un munt d'altres
especificacions tècniques; poques vegades va acompanyat del
mot refrigerant ).
Un dels venedors a qui vam preguntar pel gas
refrigerant que usava una nevera ens va respondre: "Gas? La nevera és
elèctrica!"
Fer servir un o altre refrigerant, a falta d'una legislació que
estableixi res al respecte, és qüestió de voluntat
del fabricant (la diferència de cost no és significativa).
Probablement, també hi té alguna cosa a veure la pressió rebuda
de part dels fabricants d'R134a. Algunes empreses fan servir, en
un mateix model de nevera, un gas o l'altre en funció del
mercat de destí: R134a per als països llatins, Amèrica
i Àsia, R600a per a Centreeuropa.
L'aïllament
Les primeres neveres que es van fer estaven envoltades per panells de buit que
reduïen la transmissió de temperatura entre la nevera i l'exterior.
A partir dels anys 1950 es van començar a fer servir espumes de poliuretà,
inflades amb un gas CFC, per aillar la nevera. A principis dels anys 1990 es
va passar a usar majoritàriament l'R141b, un HCFC (hidroclorofluorocarbur),
patentat també per DuPont. Aquest gas també perjudica la capa
d'ozó i contribueix a l'escalfament global.
Paral·lelament, empreses, científics i organitzacions interessades
en una alternativa no perjudicial van proposar fer servir ciclopentà,
un hidrocarbur innocu. Avui, pràcticament totes les neveres que hi ha
al nostre mercat usen ciclopentà (algunes marques nord-americanes encara
duen un HCFC).
Darrerament, algunes empreses centreeuropees ha recuperat la tècnica d'usar
un panell de buit d'acer inoxidable per aillar la nevera.
L'eficènica energètica
Al voltant d'un 25% del consum elèctric d'un habitatge es pot atribuir
a la nevera. Al llarg de la seva vida, una nevera pot gastar en electricitat
el doble del seu preu de compra.
A la Unió Europea, l'eficiència energètica d'una nevera
es mesura en funció de l'electricitat que consumeix en comparació amb
el consum mitjà d'una nevera europea de mida i tipus comparable. Hi ha
tres nivells d'eficiència admesos per a les neveres que es venen a Europa:
A (el millor), B i C (el pitjor). Per als congeladors s'admeten també els
nivells D, E, F i G, que corresponen a eficiències inferiors. Aquests
nivells no són absoluts, és a dir: un congelador amb nivell A pot
consumir més que una nevera amb nivell A. És obligatori que a les
neveres que hi ha exposades a les botigues hi hagi un adhesiu a la porta que
indiqui el nivell d'eficiència energètica (i altres paràmetres
tècnics).
Aquests nivells es van establir el 1994 (de fet també es van definir nivells
inferiors d'eficiència, però es van prohibir el 1999). Des de llavors,
la tecnologia ha permès reduir molt el consum de les neveres. Com que
es preveu que es trigarà uns quants anys en revisar la normativa d'etiquetatge,
s'ha creat el distintiu Energy+, que s'atorga a les neveres que tenen més
eficiència energètica que les de nivell A. Energy+ és un
projecte en què participen un centenar d'entitats, entre les quals hi
ha comerços i institucions que es comprometen a comprar les neveres que
rebin el distintiu. L'avaluació la fa un laboratori amb autoritat reconeguda
en el sector. Actualment hi ha 78 models de nevera qualificades com a Energy+
(vegeu la taula de marques a l'apartat dedicat als fabricants); moltes d'elles
consumeixen fins i tot menys del requerit pel distintiu.
L'eficiència energètica d'una nevera depèn del motor, de
l'aïllament, del disseny, i també del refrigerant que s'usi. Una
mateixa nevera consumeix menys amb R600a que amb R134a.
La
longevitat
La garantia que ens ofereixen en comprar una nevera és diferent per cada
marca i model. Hi sol haver un període que inclou tota la nevera, i altres
que cobreixen algunes parts. El motor sol ser el que té una garantia
més llarga (5 anys). Dintre de les marques d'un mateix fabricant, les
diferències en el temps de garantia són indicadores de diferents
graus de qualitat. Amb la tecnologia actual, una nevera pot funcionar bé durant
10 anys tranquil·lament.
Les neveres de segona mà consumeixen molt més que una de nova,
de manera que al cap de pocs mesos de tenir-la podem haver pagat en electricitat
més que el que ens hauria costat la nova, i a més mentrestant haurem
estat consumint més energia. Per altra banda, fabricar una nevera nova
té un cost energètic, de materials i de recursos humans. És
difícil dilucidar cap a quin cantó s'inclina la balança.
Les neveres velles
A Catalunya, les neveres en desús (unes 55.000 cada any) es tracten en
una planta a Pont de Vilomara (Barcelona), on se separen els diferents materials
(ferro, alumini, acer inoxidable, coure, plàstic, olis, espuma aïllant
i gas refrigerant). Tots es reciclen excepte l'espuma aïllant, que es porta
a un abocador específic. Els CFCs (totes les fabricades abans del 1995
en contenen), HCFCs i HFCs s'han de portar a una planta de França, on
s'incineren (aquí encara no ho fa ningú).
La majoria de comerços retiren la nevera vella quan ens vénen a
portar la nova. Si no ho fan, hem de portar-la a una deixalleria.
Regulacions mediambientals
Sobre els HCFCs
La legislació europea actual estableix que la fabricació d'HCFCs
s'ha d'anar reduint progressivament, i que no se'n podran produir a partir de
l'1 de gener del 2026.
Sobre els HFCs
Segons el Protocol de Kyoto, entre el 2008 i el 2012 la Unió Europea
ha d'haver reduït l'emissió de gasos d'efecte hivernacle fins a
un 8% per sota del nivell d'emissions del 1990. El Protocol senyala els HFCs
com uns dels compostos que tenen més potencial d'escalfament del planeta.
L'últim document de la UE que parla dels HFCs és de l'abril del
1999, i consisteix en una avaluació preliminar de les alternatives i costos
de controlar[-los], i també dels impediments per implementar polítiques
de reducció d'aquests gasos. El document enuncia possibles mesures a prendre,
però no parla de prendre cap mesura concreta. També reconeix que
les dades d'emissions de què disposa i les estimacions de costos que fa
són poc acurades.
L'etiqueta ecològica europea
Les condicions que ha de reunir una nevera per rebre el distintiu de l'etiqueta
ecològica europea (Ecolabel), que atorga la Unió Europea, són
les següents:
- El nivell d'eficiència energètica ha de ser més
alt que el que s'etiqueta amb la lletra A.
- Ni el refrigerant ni el gas per a l'espuma aïllant no poden
perjudicar la capa d'ozó ni contribuir al canvi climàtic.
- No pot contenir retardants de flama.
- El soroll ha de ser inferior a 42 dB.
- Ha d'estar dissenyada de tal manera que sigui fàcil desballestar-la
i reciclar-la.
- Ha d'adjuntar instruccions per a l'usuari per tal que en faci
un ús mediambientalment adequat.
- Ha d'oferir una política de recollida per quan deixi
de ser útil.
A més, el fabricant hauria d'oferir una garantia d'almenys
tres anys, i garantir que disposarà de peces de recanvi almenys
fins 12 anys després d'haver deixat de fabricar-la.
Actualment només tenen l'Ecolabel la marca danesa Vestfrost i un model
d'LG. Cap d'aquestes neveres no és al mercat espanyol.
| 
